La capacitat per millorar ve determinada per la capacitat que tingues per canviar hàbits. "Si sempre fas el mateix, sempre obtindràs el mateix resultat".
Después de mucho tiempo buscando el eslabón perdido entre los ejercicios de boquilla (buzzing) o de BERP con los ejercicios propiamente con el instrumento, he dado con la solución gracias a la ayuda de Álex Marco: ejercicios sin la bomba principal de afinación. Los ejercicios se realizan extrayendo la bomba principal de afinación.
Los beneficios que se consiguen con la practica de este tipo de ejercicios son diversos, principalmente destacaría los beneficios que se consiguen en:
Desarrollo de la audición interna.
Incentivar la afinación.
Promover la vibración continua (glissando).
Desarrollo del flujo de aire.
Emisión directa del sonido.
Consejos para la realización de ejercicios sin bomba principal:
Realizar los ejercicios con la ayuda de un compañero (uno con bomba principal y el otro sin bomba principal) para tener un sonido de referencia sobre el cual afinar las notas. Si no cuentas con la ayuda de alguien puedes ayudarte de un piano.
Comenzar esta tècnica con notas largas, posteriormente cuando ya se tiene cierto dominio de la técnica pasar a practicar ejercicios de ligados o escalas y finalmente pasar a ejecutar estudios u obras.
Prestar especial atención en la vibración continua (glissando) para llenar de sonido entre nota y nota.
Després de molt de temps buscant l'eslabó perdut entre els exercicis de broquet (buzzing) o de BERP amb els exercicis pròpiament amb l'instrument, he trobat la solució gràcies a l'ajuda d'Álex Marco: exercicis sense la bomba principal d'afinació. Els exercicis es realitzen extraent la bomba principal d'afinació.
Els beneficis que s'aconseguixen amb la pràctica d'aquest tipus d'exercicis són diversos, principalment destacaria els beneficis que s'aconseguixen en:
Desenvolupament de l'audició interna.
Incentivar l'afinació.
Promoure la vibració continua (glissando).
Desenvolupar el fluix d'aire.
Emissió directa del so.
Consells per a la realització d'ejercicis sense bomba principal:
Realitza els exercicis amb l'ajuda d'un company (un amb bomba principal i l'altre sense bomba principal) per a tindre un so de referència sobre el qual afinar les notes. Si no contes amb l'ajuda de ningú pots ajudar-te d'un piano.
Comença esta tècnica amb notes largues, posteriorment quan ja es té cert domini de la tècnica passa a practicar exercicis de ligats o escales i finalment passa a executar estudis o obres.
Presta especial atenció en la vibració continua (glissando) per a plenar de so entre nota i nota.
Establir una adequada embocadura és fonamental per a tots els instrumentistes de vent metall. Després de la respiració, la següent consideració més important per a tots els instrumentistes de metall és adoptar una adequada embocadura.
L'embocadura de tots els instruments de metall és bàsicament igual. Tal vegada, la manera més simple de definir l'embocadura dels instruments de metall siga boca amb comissures fermes, ni tenses, ni estirades cap els costats, ni tampoc tirades cap avant, simplement, ferms en el seu lloc natural.
Per a formar l'embocadura cal començar pel registre central en contacte amb el broquet i desenvolupar progressivament el registre en l'agut i en el greu. L'instrumentista hauria de sentir-se confortable i natural, amb la tensió fixa i controlada de les comissures (semblant a la forma que adquirixen els llavis al pronunciar la síl·laba "tu" o "pu"). Hi ha que evitar en tot moment estirar els llavis cap els costat (com al somriure), ja que provocarà un so estret, forçat i de poca qualitat, cal evitar tanmateix tirar les comissures cap avant (com al fer el peterrell) ja que també restringirà la qualitat sonora i limitarà la flexibilitat. Una fermesa natural i confortable de les comissures sense contorsions ajudarà a establir una adequada embocadura. Un exercici clarificador que ajudarà a mostra la correcta posició de la mandíbula i de les comissures de l'embocadura és sostindre un llapis horitzontalment entre els llavis durant 1 minut. Aquest exercici també s'utilitza com exercici per a desenvolupar la resistència.
Emplaçar el broquet en la boca per a facilitar la formació d'una adequada embocadura és extremadament important. Futurs mals hàbits poden ser evitats amb un emplaçament acurat. Els elements bàsics que influixen en el correcte emplaçament del broquet són la forma dels llavis, longitud del llavi superior i la formació de les dents. Per a la majoria dels instrumentistes l'embocadura natural vindrà determinada per el brunzit del llavis sense el broquet o en el seu cas, amb un anell visualitzador. Aquesta embocadura estarà també influenciada per la estructura facial, les dimensions i la forma de boca, per la equilibrada o desequilibrada força muscular a cada costat de la boca. Per a optimitzar el desenvolupament de l'embocadura, és millor partir d'un emplaçament del broquet en el centre de l'embocadura i evitar a l'inici col·locar-lo en un extrems, ja que qualsevol embocadura fora del centre està a escaig mil·límetres de la posició central, per tant, no cal exagerar aquest desplaçament del broquet cap a un costat. La mateixa consideració al col·locar el broquet a dreta o a esquerra s'ha de tindre per a situar el broquet més amunt o més avall. La gran majoria d'instrumentistes de vent metall greu utilitzen un emplaçament del broquet aproximadament del 60% per al llavi superior i del 40% per al llavi inferior. Rarament s'obtenen bons resultats quan gran part del broquet s'emplaça sobre el llavi inferior. Tal vegada siga perquè el llavi superior és més estable i consistent (conserva la forma bàsica independentment del registre i varia mínimament la tensió, excepte en el registre sobreagut), en canvi, el llavi inferior és més modelable (canvia de forma, grossor i tensió) es necessita més quantitat de llavi, més grossor i més folgat en el registre greu; en canvi, és més estret, més tens en el registre agut.
El moviment flexible de la mandíbula inferior per a passar d'un registre a l'altre contribuirà a mantindre la part alta de l'anell del broquet ancorada en el llavi superior. La mandíbula inferior abaixa o puja per tal d'acomodar el canvis del llavi inferior i les dimensions de la cavitat oral (caixa de ressonància). Consideracions generals:
Les comissures fermes (no tenses) de la boca conservaran la mateixa posició al llarg de tot el registre de l'instrumentista. Los comissures han d'estar ancorades en el mateix lloc. Cal evitar qualsevol tendència d'estirar-los cap els costats en el registre agut. Tanmateix cal evitar la tendència d'unflar les galtes.
La barbeta romandrà plana, lleugerament avançada i apuntant cap avall.
En el registre mig les dents superiors i inferiors estan alineades i lleugerament separades, els llavis romanen en contacte fins que la columna d'aire passa a través d'ells. La mandíbula inferior ha de romandre relaxada en una posició neutral. La part superior de l'anell del broquet romandrà en el seu lloc, al igual que la comissura de l'embocadura, les quals han de romandre ancorades en el seu lloc.
Al registre greu s'arriba abaixant progressivament la mandíbula inferior. Els llavis es mantindran junts en tot moment (observa com el llavi inferior incrementa les seues dimensions i el seu grossor i com les dents inferior abaixen al caure la mandíbula i la barbeta; observa també com dins de la boca la cavitat oral i la caixa de ressonància augmenten el seu volum i s'amplifica la ressonància dels sons greus). La part superior de l'anell del broquet
romandrà en el seu lloc, al igual que la comissura de l'embocadura, les
quals han de romandre ancorades en el seu lloc. L'instrument s'inclinarà lleugerament cap enrere per tal d'acomodar la caiguda de la mandíbula inferior. Evita qualsevol tendència d'hinflar les galtes.
Al registre agut s'arriba (des del registre mig amb una posició neutral) gradualment pujant la mandíbula inferior, mantenint els llavis junts, afegint tensió gradualment a l'embocadura mentre s'avança el centre dels llavis i s'abaixen les comissures. Aquests moviments coordinats faran que els llavis tinguen un major contacte amb les dents (especialment les dents inferiors) i decreix les dimensions de la cavitat oral i de la caixa de ressonància acomodant-los als sons del registre agut. L'instrument s'inclina cap avant lleugerament per a acomodar l'ascens de la mandíbula inferior. Evita la tendència d'estirar les comissures dels llavis cap els costats quan s'ascendix al registre agut.
La gola ha de romandre tot el temps oberta, independentment del registre.
Observa com la direcció de l'aire canvia lleugerament al canviar de registre:
En el registre mig: l'aire surt horitzontalment.
En el registre greu: l'aire surt gradualment cap a amunt.
En el registre agut: l'aire surt gradualment cap avall.
La força de l'embocadura ha de desenvolupar-se i establir-se en el registre mig abans de passar als registres extrems, especialment abans de passar al registre superior. El desenvolupament gradual del registre contribuirà a adquirir major resistència i a adoptar una única embocadura per a tots els registres. El desenvolupament gradual del registre permetrà tanmateix evitar mals hàbits: excés de pressió, registres trencats (disrupció entre els registres), contorsions facials (galtes unflades, embocadura fofa...).
Les síl·labes "tu" or "pu" són ideals per a produir el so i desenvolupar la força en el registre mig.
Un valuós temps serà malgastat quan el temps d'estudi l'hages de dedicar a vèncer mal hàbits.
PUNTS GENERALS PER A UNA CORRECTA EMBOCADURA
Broquet emplaçat de forma confortable.
Embocadura formada sense distorsions: barbeta apuntant cap avall, comissures fermes en una posició natural i neutral, sense espentar-les cap enrere ni cap avant.
No crear borses d'aire entre les dents i els llavis.
Llengua relaxada en una posició baixa.
El llavi inferior canvia de forma, grossor i extensió.
El llavi superior conserva invariable la forma, varia mínimament la tensió.
La mandíbula inferior lleugerament avançada, alineada amb les dents superiors en el registre mig. La mandíbula inferior es mou en la direcció de la música: baix en el registre greu i dalt en el registre agut.
La columna d'aire es dirigix inversament al moviment de la mandíbula: columna d'aire superior en el registre greu, columna d'aire inferior en el registre agut.
Establecer una adecuada embocadura es fundamental para todos los instrumentistas de viento metal. Después de la respiración, la siguiente consideración más importante
para todos los instrumentistas de metal es una adoptar una adecuada
embocadura. La embocadura básica de todos los instrumentos de metal es básicamente igual. Tal vez, la manera más simple de definir la embocadura de los
instrumentos de metal sea "boca con comisuras firmes", ni tensas, ni
con tirones hacia los lados, ni tampoco tiradas hacia adelante, simplemente,
firmes en su lugar natural.
Para
formar la embocadura hay que empezar por el registro central en
contacto con la boquilla y desarrollar progresivamente el registro tanto
agudo como grave. El
instrumentista debería sentirse confortable y natural, con la tensión
fija y controlada de las comisuras (similar a la forma que adquieren los
labios al pronunciar la sílaba "tú" o "pu"). Hay
que evitar en todo momento estirar los labios hacia los lados (como al sonreír), ya que provocará un sonido estrecho, forzado y de poca
calidad. Hay que evitar sin embargo tirar las comisuras hacia delante
(como al hacer pucheros) ya que también restringirá la calidad sonora y limitará la flexibilidad. Una firmeza natural y confortable de las comisuras sin contorsiones ayudará a establecer una adecuada embocadura. Un
ejercicio clarificador que ayudará a mostrar la correcta posición de la
mandíbula y de las comisuras de la embocadura es sostener un lápiz
horizontalmente entre los labios durante 1 minuto. Este ejercicio también se utiliza como ejercicio para desarrollar la resistencia.
Emplazar la boquilla en la boca para facilitar la formación de una adecuada embocadura es extremadamente importante. Futuros malos hábitos pueden ser evitados con un emplazamiento cuidadoso. Los
elementos básicos que influyen en el correcto emplazamiento de la
boquilla son la forma de los labios, longitud del labio superior y la
formación de los dientes. Para
la mayoría de los instrumentistas la embocadura natural vendrá
determinada por el zumbido de los labios sin la boquilla o en su caso, con
un anillo visualizador. Esta
boquilla estará también influenciada por la estructura facial, el
tamaño y la forma de boca, por la equilibrada o desequilibrada fuerza
muscular a cada lado de la boca. Para
optimizar el desarrollo de la embocadura, es mejor partir de un
emplazamiento de la boquilla en el centro de la boca y evitar al
inicio colocarla en un extremos, ya que cualquier boquilla fuera del
centro está a pico milímetros de la posición central, por lo tanto no hay que exagerar este desplazamiento de la boquilla hacia un lado. La
misma consideración al colocar la boquilla a derecha o a izquierda se
debe tener para situar la boquilla más arriba o más abajo. La
gran mayoría de instrumentistas de viento metal grave utilizan un
emplazamiento de la boquilla aproximadamente del 60% para el labio
superior y del 40% para el labio inferior. Raramente se obtienen buenos resultados cuando gran parte de la boquilla se emplaza sobre el labio inferior. Tal
vez sea porque el labio superior es más estable y consistente (conserva
la forma básica independientemente del registro y varía mínimamente la
tensión, excepto en el registro sobreagudo), en cambio, el labio
inferior es más moldeable (cambia de forma, grosor y tensión ) se necesita más cantidad de labio, más grosor y más holgado en el registro grave; en cambio tiene que ser más estrecho y más tenso en el registro agudo. El
movimiento flexible de la mandíbula inferior para pasar de un registro a
otro contribuirá a mantener la parte alta del anillo de la boquilla
anclada en el labio superior. La mandíbula inferior baja o sube el fin de acomodar los cambios del
labio inferior y las dimensiones de la cavidad oral (caja de
resonancia).
Consideraciones generales:
Las comisuras firmes (no tensas) de la boca conservarán la misma posición a lo largo de todo el registro del instrumentista. Los comisuras deben estar ancladas en el mismo lugar. Hay que evitar cualquier tendencia de estirarlos hacia los lados en el registro agudo. Igualmente hay que evitar la tendencia de hinchar las mejillas.
La barbilla permanecerá plana, ligeramente adelantada y apuntando hacia abajo.
En
el registro medio los dientes superiores e inferiores están alineadas y
ligeramente separadas, los labios permanecen en contacto hasta que la
columna de aire pasa a través de ellos. La mandíbula inferior debe permanecer relajada en una posición neutral. La parte superior del aro de la boquilla permanecerá en su
lugar, al igual que la comisura de la embocadura, las cuales deben
permanecer ancladas en su lugar.
Al registro grave se llega bajando progresivamente la mandíbula inferior. Los
labios se mantendrán juntos en todo momento (observa como el labio
inferior incrementa sus dimensiones y su grosor y como los dientes
inferior bajan al caer la mandíbula y la barbilla; observa también como
dentro de la boca la cavidad oral y la caja de resonancia aumentan su volumen y se amplifica la resonancia de los sonidos graves). La
parte superior del anillo de la boquilla permanecerá en su lugar, al
igual que la comisura de la embocadura, las cuales deben permanecer
ancladas en su lugar. El instrumento se inclinará ligeramente hacia atrás con el fin de acomodar la caída de la mandíbula inferior. Evita cualquier tendencia de hinchar excesivamente las mejillas.
Al
registro agudo llega (desde el registro medio con una posición neutral)
subiendo gradualmente la mandíbula inferior, manteniendo los labios
juntos, añadiendo tensión gradualmente a la embocadura mientras se adelanta el centro de la labios y se bajan las comisuras. Estos
movimientos coordinados harán que los labios tengan un mayor contacto
con los dientes (especialmente los dientes inferiores) y decrece las
dimensiones de la cavidad oral y de la caja de resonancia acomodándose a
los sonidos del registro agudo. El instrumento se inclina hacia delante ligeramente para acomodar el ascenso de la mandíbula inferior. Evita la tendencia de estirar las comisuras de los labios hacia los lados cuando se asciende en el registro agudo.
La garganta debe permanecer todo el tiempo abierta, independientemente del registro.
Observa como la dirección del aire cambia ligeramente al cambiar de registro:
En el registro medio: el aire se dirige horizontalmente.
En el registro grave: el aire se dirige ligeramente hacia arriba.
En el registro agudo: el aire se dirige ligeramente hacia abajo.
La
fuerza de la embocadura debe desarrollarse y establecerse en el
registro medio antes de pasar a los registros extremos, sobretodo antes de pasar al
registro superior. El
desarrollo gradual del registro contribuirá a adquirir mayor
resistencia y a adoptar una única emboquilla para todos los registros. El desarrollo gradual del registro permitirá sin embargo evitar
malos hábitos: exceso de presión, registros rotos (disrupción entre los
registros), contorsiones faciales (mejillas hinchadas, embocadura fofa
...).
Las sílabas "tú" o "pu" son ideales para producir el sonido y desarrollar la fuerza en el registro medio.
Un valioso tiempo será malgastado cuando el tiempo de estudio lo tengas que dedicar a superar malos hábitos.
PUNTOS GENERALES PARA UNA CORRECTA EMBOCADURA
Boquilla emplazada de forma confortable.
Embocadura formada sin distorsiones: barbilla apuntando hacia
abajo, comisuras firmes en una posición natural y neutral, sin
empujar-hacia atrás ni hacia delante.
No crear bolsas de aire entre los dientes y los labios.
Lengua relajada en una posición baja.
El labio inferior cambia de forma, grosor i extensión.
El labio superior conserva invariable la forma, varía mínimamente la tensión.
La mandíbula inferior ligeramente avanzada, alineada con los dientes superiores en el registro medio. La mandíbula inferior se mueve en la dirección de la música: bajo en el registro grave y arriba en el registro agudo.
La
columna de aire se dirige inversamente al movimiento de la mandíbula:
columna de aire superior en el registro grave, columna de aire inferior
en el registro agudo.
Gran
parte de la literatura dedicada a la didáctica de los instrumentos de
viento metal y más concretamente a la tuba, está escrita en inglés. No
siempre las traducciones están acertadas y esto provoca confusiones y
males interpretaciones al traducir un libro a otro idioma. Una de las particularidades que definen una lengua, son los fonemas. Aunque dos lenguas compartan las mismas grafías, éstas no siempre se pronuncian de la misma manera. Fíjate por ejemplo, en el caso de la "R", se trata de una letra que la
podemos encontrar en muchas lenguas, pero la pronunciación inglesa
difiere en gran medida de la "R" castellana.Una
de las confusiones más generalizadas que se transmite de maestros a
alumnos durante muchas generaciones es la que trata del picado. Independientemente
de la vocal que se utilice, gran parte de la comunidad tubística acepta
la consonante "T" para desarrollar el picado. El
problema aparece cuando adaptamos el sonido "T" inglés / americano en
nuestra lengua, ya que existe una gran diferencia de una lengua a otra. En el caso de la "T" inglesa se trata de una consonante alveolar, en cambio la "T" castellana es una consonante dental.
En los sonidos alveolares articula la lengua tocando los alvéolos dentarios superiores.
En los sonidos dentales la lengua articula contra los dientes superiores.
En
la "T" inglesa la lengua se coloca en el borde de las encías detrás de la
parte superior justo en el punto en que comienza el paladar. Observa el siguiente dibujo.
"T" inglesa "T" catalana
Las consonantes del habla son de gran utilizado en la enseñanza de los instrumentos de viento metal; todos
hemos aprendido a producir el sonido imitando la articulación de las
sílabas "Ta", "Da" o "Ka", pero en realidad hay una gran diferencia
entre las consonantes en el habla y la articulación de los instrumentos
de metal:
Cuando hablamos primero tiene lugar la fuente de sonido y luego se articula la consonante y vocal. El sonido de la laringe llega a la boca y con los sonidos de las
vocales y las consonantes se obtiene una posibilidad infinita de
sonidos.
Pero en el instrumento, el mecanismo de articulación es diferente,
primero se articula la lengua y el sonido (producido por los labios)
aparece después.
Los resultados son tan diferentes que las comparaciones pueden ser peligrosas.
¿Qué diferencias hay entre los ataques de "TA" y de "DA"?
"Ta":
es lo que los lingüistas llaman un fonema oclusivo sordo, en el que
primero tiene lugar el sonido de la consonante (articulación) y luego el
sonido de la vocal (tono); esto funciona muy bien en un instrumento de viento metal.
"Da", es la articulación que se nos enseñan a utilizar en un ataque más suave. Es un fonema oclusivo sonoro, una situación muy diferente a la que he tratado anteriormente. Con el "Da", primero tiene lugar el sonido vocal y luego aparece la consonante. Esto no es recomendable en un instrumento de viento metal, excepto si lo utilizas después de haber articulado ya una nota.
El
picado de "Ta" y de "Da", son útiles para ilustrar a los estudiantes como
discriminar varias articulaciones en los instrumentos de viento metal,
pero están muy limitadas. Hay
cuatro aspectos en la articulación de instrumentos de viento metal a
tener en cuenta, cuando un jugador puede coordinar estos cuatro aspectos
aumenta considerablemente el abanico de articulaciones. Los cuatro aspectos son:
El volumen de aire en el picado.
La presión de aire en el picado.
Colocación de la lengua en el picado.
Liberación del aire comprimido por la lengua en el picado.
1. Por supuesto, el volumen de aire en elpicado depende en gran medida de la dinámica y del registro. Un sonido grave y/o fuerte requiere una gran cantidad de volumen de aire. El registro grave, especialmente en la tuba, requiere de un gran volumen de aire.
2. La presión del aire está muy conectada con el volumen de aire, pero se trata de conceptos distintos. La presión de aire está determinada por la resistencia del aire cuando llega a la embocadura.
3. La colocación de la lengua modifica sustancialmente el ataque de una manera muy determinante. Al
igual que ocurre con las diferentes "T" que se menciona anteriormente,
la colocación de la lengua puede producir un ataque claro e instantáneo
cuando se realiza en una posición delantada o bien producir un ataque
menos instantáneo cuando la lengua se articula en una pocició más retrasaba en la boca. También
hay que decir que en general, el registro grave suele responder mejor
con la lengua muy avanzada, incluso entre los labios. En el caso del registro agudo, para evitar que el ataque sea
excesivamente brusco, funciona mejor cuando el ataque se realiza en la
parte más atrasada en la boca.4. La compresión de aire detrás de la lengua en el picado determina la nitidez de la ataque.
Una vez se dominan los cuatro campos, el potencial que se habrá adquirido es inmenso.
Gran part de la literatura dedicada a la didàctica dels instruments de vent metall i més concretament a la tuba, està escrita en anglés. No sempre les traduccions estan encertades i això provoca confusions i mal interpretacions al traduir un llibre a un altre idioma. Una de les particularitats que definixen una llengua, són els fonemes. Encara que dos llengües compartisquen les mateixes grafies, aquestes no sempre es pronuncien de la mateixa manera. Fixat per exemple, en el cas de la "R", es tracta d'una lletra que la podem trobar en moltes llengües, però la pronunciació anglesa diferix en gran mesura de la "R" de la nostra llengua.
Una de les confusions més generalitzades que s'ha transmet de mestres a alumnes durant moltes generacions és la que tractat del picat. Independentment de la vocal que s'utilitze, gran part de la comunitat tubística accepta la consonant "T" per a desenvolupar el picat. El problema apareix quan adaptem el so "T" anglés/americà a la nostra llengua, ja que existix una gran diferència d'una llengua a l'altra. En el cas de la "T" anglesa es tracta d'una consonant alveolar, metre que la "T" catalana és una consonant dental.
En els sons alveolars s'articula la llengua tocant els alvèols dentaris superiors.
En els sons dentals la llengua s'articula contra les dents superiors.
En la "T" anglesa la llengua es col·loca en la vora de la geniva darrere de la part superior just en el punt en que comença el paladar. Observa el següent dibuix.
"T" anglesa "T" catalana
Les consonants de la parla són de gran utilitzat en l'ensenyament d'instruments de metall; tots em aprés a produir el so imitant l'articulació de les síl·labes "Ta", "Da" o "Ka", però en realitat hi ha una gran diferència entre les consonants en la parla i l'articulació dels instruments de metall:
Quan parlem primer té lloc la font de so i després s'articula la consonant i vocal. El so de la laringe arriba a la boca i amb els sons de les vocals i les consonants s'obté una possibilitat infinita de sons.
Però en el instrument, el mecanisme d'articulació és diferent, primer s'articula la llengua i el so (produït pels llavis) apareix després.
Els resultats són tan diferents que les comparacions poden ser perillosos.
Quines diferencies hi ha entre els atacs de "TA" i de "DA"?
"Ta": és el que els lingüistes anomenen un fonema oclusiu sord, en el qual primer te lloc el so de la consonant (articulació) i després el so de la vocal (to); això funciona molt bé en un instrument de vent metall.
"Da", és l'articulació que se'ns ensenya a utilitzar per a un atac més suau. És un fonema oclusiu sonor, una situació molt diferent a la que em tractat anteriorment. Amb el "Da", primer té lloc el so vocal i després apareix la consonant. Això no és recomanable en un instrument de vent metall, excepte si l'utilitzen després d'haver articulat ja una nota.
El picat de "Ta" i de "Da", són utils per a il·lustrar els estudiants com discriminar diverses articulacions en els instruments de vent metall, però estan molt limitades. Hi ha quatre aspectes en l'articulació d'instruments de vent metall a tindre en compte, quan un jugador pot coordinar aquests quatre aspectes augmenta considerablement l'abanic d'articulacions. Els quatre aspectes són:
El flux d'aire en el picat.
La pressió d'aire en el picat.
Col·locació de la llengua en el picat.
Alliberació de l'aire comprimit per la llengua en el picat.
1. Per descomptat, el flux d'aire en el picat depèn en gran mesura de la dinàmica i del registre. Un so greu i/o fort requerix una gran quantitat de flux d'aire. El registre greu, especialment en la tuba, requereix d'un gran volum d'aire.
2. La pressió de l'aire està molt connectat amb el flux d'aire, però es tracta de conceptes diferents. La pressió d'aire està determinat per la resistència de l'aire quan arriba a l'embocadura.
3. La col·locació de la llengua modifica substancialment l'atac d'una manera molt determinant. Igual que passa amb les diferents "T" que s'esmentaren anteriorment, la col·locació de la llengua pot produir un atac clar i instantani quan és realitza en una posició davantera i bé produir un atac menys instantani quan la llengua s'articula en una posició més endarreria a la boca. També cal dir que en general, el registre greu sol respondre millor amb la llengua molt avançada, fins i tot entre els llavis. En el cas del registre agut, per evitar que l'atac siga excessivament brusc, funciona millor quan l'atac es realitza en la part més endarrerida a la boca.
4. La compressió d'aire darrere de la llengua en el picat determina la nitidesa de la atac.
Una vegada es dominen els quatre camps, el potencial que s'haurà adquirit és immens.
És musicalmente necesario que los instrumentistas de viento metal desarrollen una amplia variedad de ataques mediante el uso de diversas vocales y/o consonantes, las cuales contribuirán a mejorar la capacidad comunicativa del músico. La gran mayoría de métodos y de tratados pedagógicos se limitan a introducir al instrumentista en un ataque de lengua simple. Generalmente se recomienda pronunciar la sílaba “tu” o “ta” (pronunciación española) para empezar a producir un sonido y comprender el movimento que tiene que realizar la lengua para dejar pasar el aire. Esta aproximación es excelente en tanto en cuanto funcione, pero raramente se hace mención a otras vocales que son igualmente importantes y que también se tendrían que tener en cuenta: “ee”, “oh”, “uh”, “ah”, “tee”,“toe”, “tuh”, “tah”,“dee”, “doe”, “duh”,“dah”, “kee”, “koe”, “kuh”, “kah”, “ghee”,“go”, “guh”, “gah”,“thee”, “tho”, “thu”, “tha”,“he”, “hoe”, “huh”,“hah” (todas estas sílabas corresponden a la pronunciación inglesa). Todas elles son válidas, útiles y aplicables en la interpretación expresiva musical. Esta sofisticada y compleja lista de articulaciones tal vez sea excesiva para un principiante, pero para un estudiante experimentado, el cual tiene que ser introducido en los distintos ataques y las distintas consonantes y vocales no lo és. Toda esta variedad de ataques tiene que ser presentada al alumno después de que éste haya desarrollado una buena calidad sonora y haya consolidado un ataque de “too”.
Es bastante fácil para la mayoría de estudiantes entender imediatamente los beneficios de la buena producción sonora cuando utiliza la vocal “ah” en el registre grave, la “ee” en el registro más agudo, y la “ou” o “oh” en el medio. Son muchos los instrumentistas y pedagogos que afirman que la tuba y el bombardino son más “vocales” que “metales” y que es necesario desarrollar el mismo concepto de vocalización que utilizan los cantantes en los instrumentos de viento metal.
En los debates que se establecen sobre los ataques, es útil hacer mención a los finales de nota, y que éstos sean musicales. Las tècnicas para los finales de nota son raramente tratados en los libros metodológicos. Generalmente la principal diferencia entre un instrumentista y otro es la manera de cada cual de finalizar las notas. La manera más clara para finalizar una nota es interrumpir la proyección de aire (sin cerrar la garganta, boca o llabios y sin reducir el aire con la lengua). Óbviamente hay otras maneras de finalizar las notas (garganta, lengua, labios, válvula, etc.) cada una de ellas tiene unas aplicaciones estilísticas y interpretativas própias.
En la interpretación de composiciones contemporaneas de cierta dificultad y en la interpretación de diversos estilos jazzísticos el uso de las vocales y de los ataques (comienzos y finales de nota, dobles y triples picados, fall-offs, bends, variaciones de amplitud i de velocidad de vibrato, etc. ) son esenciales para conseguir una interpretación auténtica, precisamente la ausencia de estas técnicas será fundamental para conseguir una interpretación más auténtica en la música del barroco, del clasicismo o del romanticismo.
Muchos instrumentistas están preocupados por la producción del sonido y porqué éstos no sean explosivos. Las razones por las cuales los instrumentistas de viento metal desarrollan un ataque explosico y un inadecuado hábito de picado son:
Insuficiente apoyo de aire: toda articulación tiene que ser producida al menos en un 90% por aire, no por la lengua.
Los labios no son suficientemente flexibles para responder a la correcta acción de la lengua. Además, la mayor parte de la dificultad en la articulación musical no es causada por la lengua, sino por el labio. El labio para ser ejercitado conscientemente mediante ejercicios de rutina diaria de ligados y con estudios de flexibilidad (con un adecuado apoyo de aire).
Cuando hay un exceso de presión de la boquilla sobre el labio, elcual contrae y limita la respuesta del labio. Una solución para este problema es utilizar más aire (apoyo de aire).
Estos son algunos de los problemas más comunes:
La lengua actúa como un pistón. Una gran cantidad de instrumentistas tratan de dirigir el aire dentro del instrumento con la lengua. La correcta acción de la lengua és actuar como una válvula para liberar y soltar el aire, no para empujarlo.
Picar entre los dientes. Esta idea propuesta por Arban en su "Complete Method for cornet and trumpet" y seguida por muchos otros instrumentistas y pedagogos que han dado valideza a esta idea, necesita ser matizada. En opinión de estos autores, esta técnica de picado en los registros medio y agudo crea muchos problemas a los instrumentistas de viento metal grave. Ya que esta articulación es muy pesada, tiene escasez de sutileza y refinamiento. En cambio, esta técnica de picado entre los dientes a veces puede ser útil en el registro extremo grave (pedal).
Es importante que la lengua vaya siempre por delante del aire. Una indicación de que el instrumentista está utilizando inapropiadamente la lengua en el comienzo de la nota es que se oye una especie de silbido cuan el aire que precede a la producción sonora se escapa.
La función de la lengua es ayudar al aire y la embocadura a producir ataques claros y definidos. La cual cosa implica preparar la embocadura, proyectar la columna de aire y mover la lengua de manera precisa y coordinada. Estas son algunas de les sugerencias para mejorar la articulación:
Articula cada nota sin ataque de lengua, utiliza la sílaba “ho” (inglesa) para ayudarte. Este ejercicio garantizará un sustento de aire para cada sonido y contribuirá a que el estudiante tome consciencia de que el aire es lo más importante para iniciar y controlar la producción de cada nota.
Articula cada nota con las sílabas “kee”/”ku”, “ghee”/”gu”, utilizando la parte posterior de la lengua.
Alterna “tu” i “ku” (doble picado) practica para igualar el acento de les dos sílabas.
El aceptado triple picado de Arban utiliza las sílabas “tu-tu-ku” (“du-du-gu”).
Otras articulaciones a tener en cuenta son las sílabas “tu-ku-tu” y “ku-tu-ku”, estas sílabas son utilizadas tanto en el doble como en el triple picado. En algunos pasajes esta articulación ofrece una mayor velocidad y una mayor uniformidad que la que se consigue con el “tu-tu-ku”. Las distintas articulaciones deberían convertirse en parte de los ejercicios de rutina diaria en las escales y arpegios. El doble y triple picado “tu-ku-tu-ku” es un requisito indispensable per a todos los instrumentistas de viento metal.
Tanto la música de vertiente tradicional, como la de vertiente contemporania, requieren que el instrumentista sea competente en articulaciones propies del estilo jazzístico (fall-outs, doits, bends, shakes, variaciones en la amplitud y velocidad del vibrato, growls), al igual que multifònicos o flutters.
La articulación puede ser mejorada si se incluyen en los ejercicios de rutina diaria, la cual incluye las principales articulaciones básiques propies de los instrumentistas de viento metall.
És musicalment necessari que els instrumentistes de vent metall desenvolupen una àmplia varietat d’atacs mitjançant l’ús de diverses vocals i/o consonants, les quals contribuiran a millorar la capacitat comunicativa del músic. La gran majoria de mètodes i de tractats pedagògics es limiten a introduir a l’instrumentista en un atac de llengua simple. Generalment es recomana pronunciar la síl·laba “tu” o “ta” (pronunciació espanyola) per a començar a produir un so i comprendre el moviment que ha de realitzar la llengua per a deixar passar l’aire. Aquesta aproximació és excel·lent en tant en qual funcione, però rarament s’anomenen altres vocals que són igualment importants i que també s’haurien de tindre en compte: “ee”, “oh”, “uh”, “ah”, “tee”,“toe”, “tuh”, “tah”,“dee”, “doe”, “duh”,“dah”, “kee”, “koe”, “kuh”, “kah”, “ghee”,“go”, “guh”, “gah”,“thee”, “tho”, “thu”, “tha”,“he”, “hoe”, “huh”,“hah” (totes aquestes síl·labes corresponen a la pronunciació anglesa). Totes elles són vàlides, útils i aplicables en la interpretació expressiva musical. Aquesta sofisticada i complexa llista d’articulacions tal vegada siga excessiva per a un principiant, però per a un estudiant experimentat, el qual ha de ser introduït en els distints atacs i les distintes consonants i vocals no ho és. Tota aquesta varietat d’atacs ha de ser presentada a l’alumne després de que aquest haja desenvolupat una bona qualitat sonora i haja consolidat un atac de “too”.
És bastant fàcil per a la majoria d’estudiants entendre immediatament els beneficis de la bona producció sonora quan s’utilitza la vocal “ah” en el registre greu, la “ee” en el registre més agut, i la “ou” o “oh” en el mig. Són molts els instrumentistes i pedagogs que afirmen que la tuba i el bombardí són més “vocals” que “metals” i que és necessari desenvolupar el mateix concepte de vocalització que utilitzen els cantants en els instruments de vent metall.
En els debats que s’establixen sobre els atacs, és apropiat fer menció als finals de nota, i que aquests siguen musicals. Les tècniques per als finals de nota són rarament anomenats en els llibres metodològics o al·ludits per molts mestres. Generalment la principal diferencia entre un instrumentista i un altre és la manera de cadascú d’ell finalitza les notes. La manera més clara per a finalitzar una nota és interrompre la projecció d’aire (sense tancar la gola, boca o llavis i sense reduir l’aire amb la llengua). Òbviament hi ha altres maneres de finalitzar les notes (gola, llengua, llavis, vàlvula, etc.) cadascuna d’elles té unes aplicacions estilístiques i interpretatives pròpies.
En la interpretació de composicions contemporànies de certa dificultat i en la interpretació de diversos estils jazzístics l’ús de les vocals i dels atacs (començaments i finals de nota, dobles i triples picats, fall-offs, bends, variacions d’amplitud i de velocitat de vibrato, etc. ) són essencials per a aconseguir una interpretació autèntica, precisament l’absència d’aquestes tècniques serà fonamental per a aconseguir una interpretació més autèntica en la música del barroc, del classicisme o del romanticisme.
Molts instrumentistes estan preocupats per la producció del so i perquè aquest no siguen explosius. Les raons per les quals els instrumentistes de vent metall desenvolupen una atac explosiu i un inadequat hàbit de picat són:
Insuficient suport d’aire: tota articulació ha de ser produïda almenys en un 90% per l’aire, no per la llengua.
Els llavis no són suficientment flexibles per a respondre a la correcta acció de la llengua. A més a més, la major part de la dificultat en l’articulació musical no es causada per la llengua, sinó pel llavi. El llavi por ser exercitat conscientment mitjançant exercicis de rutina diària de lligats i amb estudis de flexibilitat (amb un adequat suport d’aire).
Quan hi ha un excés de pressió del broquet sobre el llavi, el qual contrau i limita la resposta del llavi. Una solució per a aquest problema és utilitzar més aire (suport d’aire).
Aquests són alguns dels problemes més comuns:
La llengua actua com un pistó. Una gran quantitat d’instrumentistes tracten de dirigir l’aire dins l’instrument amb la llengua. La correcta acció de la llengua és actuar com una vàlvula per a alliberar i solta l’aire, no per a espentar-lo.
Picar entre les dents. Aquesta idea proposada Arban en el seu Complete Method for cornet and trumpet i seguida per molts altres instrumentistes i pedagogs que han donat validesa a aquesta idea, necessita ser matisada. En opinió d’aquests autors, aquesta tècnica de picat en els registres mig i agut crea molts problemes als instrumentistes de vent metall greu. Ja que aquesta articulació és massa pesada, té manca de subtilesa i refinament. En canvi, aquest tècnica de picat entre les dents de vegades pot ser útil en el registre extrem greu (pedal).
És important que la llengua vaja sempre per davant de l’aire. Una indicació de que l’instrumentista està utilitzant inapropiadament la llengua en el començament de la nota és que es sent una espècie de xiulet quan l’aire que precedix a la producció sonora s’escapa.
La funció de la llengua és ajudar a l’aire i l’embocadura a produir atacs clars i definits. La qual cosa implica preparar l’embocadura, projectar la columna d’aire i moure la llengua de manera precisa i coordinada. Aquestes són algunes de les suggerències per a millorar l’articulació:
Articula cada nota sense atac de llengua, utilitza la síl·laba “ho” (anglesa) per a ajudar-te. Aquest exercici garantirà un suport d’aire per a cada so i contribuirà a que l’estudiant prenga consciència de que l’aire és el més important per a iniciar i controlar la producció de cada nota.
Articula cada nota amb les síl·labes “kee”/”ku”, “ghee”/”gu”, utilitzant la part posterior de la llengua.
Alterna “tu” i “ku” (doble picat) practica per a igualar l’accent de les dues síl·labes.
L’acceptat triple picat d’Arban utlitza les síl·labes “tu-tu-ku” (“du-du-gu”).
Altres articulacions a tindre en compte són les síl·labes “tu-ku-tu” i “ku-tu-ku”, aquestes síl·labes són utilitzades tant en el doble com en el triple picat. En alguns passatges aquesta articulació oferix una major velocitat i una major uniformitat que la que s’aconseguix amb el “tu-tu-ku”. Les distintes articulacions deurien convertir-se en part dels exercicis de rutina diària en les escales i arpegis. El doble i triple picat “tu-ku-tu-ku” és una requisit indispensable per a tots els instrumentistes de vent metall.
Tant la música de vessant tradicional, com la de vessant contemporània, requerixen que l’instrumentista siga competent en articulacions pròpies de l’estil jazzístic (fall-outs, doits, bends, shakes, variacions en la amplitud i velocitat del vibrato, growls), al igual que multifònics o flutter.
La articulació pot ser millorada si s’inclou en els exercicis de rutina diària la qual inclou les principals articulacions bàsiques pròpies dels instrumentistes de vent metall.