La capacitat per millorar ve determinada per la capacitat que tingues per canviar hàbits. "Si sempre fas el mateix, sempre obtindràs el mateix resultat".

MAPA D'AFINACIÓ


En aquesta entrada tractarem una activitat que anomene mapa d'afinació.

Consistix en anotar en el full quina és la tendència i el grau de desafinació de les notes. Mitjançant aquesta activitat l'instrumentista pren consciència de quina és la tendència* d'afinació de cada nota i de quina manera ha de corregir aquesta desviació.

En les anotacions utilitzarem un afinador cromàtic, el qual ens indicarà si la nota es queda alta o baixa, però també prestarem atenció al grau de desafinació de la nota, ja que quan més allunyat estiga l'indicador del centre més accentuada serà la desafinació de la nota. 

En les anotacions que fem al full indicarem quina serà la correcció que em d'aplicar a la nota. Per a les indicacions utilitzarem fletxes: cap amunt si em d'apujar la nota o cap abaix si em d'abaixar la nota. El grau de correcció que haurem d'aplicar l'indicarem amb la llargària de la fletxa, quan més llarga siga la fletxa significarà que major serà el grau de correcció que haurem d'aplicar.


 











IMPORTANT:
Aquest mapa d'afinació per a que tinga major validesa haurem de repetir-lo en setmanes successives i extraure una mitjana dels resultats. Ja que si caiguem en l'error de sols realitzar una única vegada els resultats estan sota l'influx dels elements que influeixen en l'afinació (temperatura, tensió de l'instrumentista, moment del dia...) d'eixe dia en particular. Aquests elements poden variar notablement d'un dia a l'altre i per tant no ser vàlids per a la resta de dies.

Per altra banda cal remarcar que aquest mapa d'afinació sols ha de servir d'orientació. Ja que cada dia els elements que influïxen en l'afinació varien i per tant, ha de ser sempre l'escolta la que dictarà la correcció de la afinació de les notes.



LES PAUSES EN L'ESTUDI

Com diu la dita: "la pràctica fa mestres". I així és, ningú naix ensenyat. Sols amb pràctica i constància s'aconseguixen les coses. Però hi ha moments en que estudiar més realment no significa tocar millor, ja que si no s'estructura adequadament la sessió d'estudi no s'estarà optimitzant correctament el temps i no serà del tot productiu el temps emprat en l'estudi.

Per a entendre açò, dividiré la sessió d'estudi en 3 fases.
  1. Escalfament.
  2. Etapa productiva.
  3. Etapa destructiva.






1. ESCALFAMENT (COLOR BLAU)
Com en qualsevol esport, és fonamental realitzar exercicis que posen el cos en unes condicions òptimes per tal de rendir al 100% en l'estudi. D'aquesta manera s'han d'estructurar una sèrie d'exercicis de dificultat i d'exigència progressiva que contribuïsquen a preparar el cos per a la següent fase (la fase productiva). En aquesta etapa inicial són de gran utilitat realitzar exercicis tècnics de notes llargues, lligats, escales, picats, harmònics...

2.ETAPA PRODUCTIVA (COLOR VERD)
Una vergada el cos entra en aquesta fase, s'obri una finestra òptima per a construir aprenentatge, el cos és sensible a assimilar i interioritzar el que es treballa en aquesta sessió d'estudi. Generalment en aquesta fase l'ocupen els mètodes i les obres, però també es podrien incloure exercicis tècnics de major dificultat. Per tant, aquesta és la fase on es construir l'aprenentatge.

3. ETAPA DESTRUCTIVA (COLOR ROIG)
Passat un temps el cos es fatiga i es cansa. Si prolonguem l'estudi en aquesta fase no sols les errades es faran més freqüents en l'estudi, sinó que també tenim el risc de modificar aspectes relacionat en l'embocadura gens aconsellables que perjudicaran la interpretació. Un sobre esforç pot tindre conseqüències negatives en la pràctica instrumental en les futures sessions, ja que necessitarà més temps per a recuperar-se de la fatiga sofrida en la sessió anterior.


CONSELL:
Dit això, en l'estudi no sols és important dedicar-li temps a la sessió d'estudi sinó que és fonamental intercalar pauses. Aquestes pauses contribuiran a no fatigar al cos, però també a descansar aquella part psicològica implicada també en l'estudi. D'aquesta manera en funció del temps emprat en l'estudi es possible que s'intercalen diverses pauses de descans.


PAUSA PASSIVA O ACTIVA
A l'hora de parlar de pausa, particularment diferencie el que és una pausa passiva del que és una pausa activa.
  • Pausa passiva: consistix en descansar en repòs, per tal que el cos es recupere d'un esforç.
  • Pausa activa: consistix en realitzar activitats en les quals no intervenen les parts del cos fatigades. D'aquesta manera, mentre el cos es recuperar de la fatiga a la qual ha estat sotmès en l'estudies es treballen altres aspectes que contribuixen a millorar la practica musical. Alguns dels exercicis que es poden practicar en la pausa poden ser: exercicis de respiració i/o d'estirament.


VOCABULARI MUSICAL



Com que els principals llibres bibliogràfics sobre la tuba i la seua didàctica estan escrits en anglès considere de seria de gran utilitat contar amb un vocabulari musical que ajude a la comprensió i facilite la seua lectura. En aquesta entrada us adjunte un vocabulari musical de castellà a valencià i anglès.




Castellano - Valencià/English




Valencià - Castellano/English


PROBLEMES D'AFINACIÓ EN ELS INSTRUMENTS DE METALL (1A PART).

El debat sobre els problemes d'afinació en els instruments de metall greu i les seus possibles solucions impliquen una llarga i complexa reflexió. Aquest debat comporta un examen dels diversos factors implicats en el tema i que són comuns a tots els instruments de vent-metall, especialment aquells que són accionats mitjançant vàlvules. Fabricants i dissenyadors d’instruments, les tendències d'afinació pròpies de cada instrumentista, el tipus de broquet utilitzat, la temperatura així com altres variables sols són una part d'aquesta complexitat. Dins de tot aquest debat desgranarem aquelles idees que permetran, tant al professor com a l’intèrpret, fer front als problemes d'una manera segura confiant en el coneixement que a continuació s’exposarà. La intenció d'aquest article és condensar la major quantitat d'informació possible en conceptes familiars, de manera que la nova informació puga ser arxivada en la memòria immediata i puga ser utilitzada en el futur. Com més sàpiga un instrumentista sobre les tendències d'afinació de l’instrument, més fàcilment podrà fer front a aquests problemes d’afinació diaris. 

Un dels primers conceptes que un mestre o un intèrpret ha de comprendre és aquell que fa referència a l’afinació. 

Els fabricants d'instruments s'enfronten a un fet inherent a tots els  instruments de metall, una afinació imperfecta. L’únic que poden fer al respecte és tractar de minimitzar o compensar aquests problemes d'afinació. En el disseny d'un instrument, el fabricant ha de prendre la decisió de quin grau d’agudesa ha de donar-li a la nota resultant de fer sonar l’instrument sense accionar cap vàlvula, ja que si és excessivament baixa, farà que algunes de les altres notes es queden excessivament baixes. Aquest tipus de problemes d’afinació es divideixen en dues categories bàsiques:
  1. Les discrepàncies en la sèrie d'harmònica.
  2. Les discrepàncies en les combinacions de les vàlvules.


DISCREPÀNCIES EN LA SÈRIE HARMÒNICA

La sèrie harmònica es pot definir com les diferents freqüències, de menor a major, que pot generar un tub d’una longitud determinada. La sèrie harmònica del bombardí mostra el patró característic d'intervals comú a qualsevol dels altres instruments de vent-metall: 8a justa, 5a perfecta, 4a perfecta, 3a major, 3a menor, 3a menor, 2a major, etc.
 



La primera nota o parcial és la fonamental, també se la coneix com a so pedal. La segona nota és el segon parcial. A causa de que les notes de la sèrie harmònica es regeixen per les lleis de la física, diverses freqüències no coincideixen exactament amb el nostre sistema de temperament igual, que resulta de dividir la octava en 12 parts iguals. Quan es compara amb el temperament igual s'obtenen els següents resultats:

  • Els parcials 1, 2, 4 i 8 estan afinats.
  • Els parcials 3, 6, 9 i 12 estan desafinats a l'alça en diversos graus.
  • Els parcials 5, 7, 10 i 11 estan desafinats a la baixa en diversos graus. 

El parcial 3 està lleugerament alt però pot ser corregit fàcilment amb l'embocadura, en canvi, el parcial 7 està massa baix per a ser utilitzat. Els parcials que realment són motiu de preocupació són el parcial 5 (moderadament baix) i el parcial 6 (notablement agut).

És de gran utilitat recordar que el grau de desafinació dels harmònics està en consonància al lloc que ocupen dins la sèrie harmònica: el parcial 3 és el que menys desafinat està, seguit pels parcials 5, 6 i finalment el 7.




MODEL HARMÒNIC - POSICIONS

Una altre concepte que necessita ser definit per a comprendre millor les implicacions de les desafinacions dels parcials, és el de model harmònic. El model harmònic és el resultats d’abaixar cromàticament qualsevol to obert mitjançant diverses combinacions de vàlvules (posicions): 2, 1, 1-2, 2-3, 1-3, i 1-2-3.
 

 


En aquest requadre s'il·lustra el 4t harmònic de cada mode harmònic (de cada posició). És a dir:
  • El Sib és el 4t parcial de la 1a posició (0)
  • El La és el 4t parcial de la 2a posició (2)
  • El Lab és el 4t parcial de la 3a posició (1)
  • El Sol és el 4t parcial de la 4a posició (12)
  • El Solb és el 4t parcial de la 5a posició (23)
  • El Fa és el 4t parcial de la 6a posició (13 - 4)
  • El Mi és el 4t parcial de la 7a posició (123-24) 


Cada nota del model harmònic assumeix la mateixa característica d’entonació que el de la vàlvula oberta (0). De tal manera que si el 3r parcial de la primera posició (0) es quedava baix, tots els tercers parcials de cada posició també es quedaran lleugerament baixos.





DESAFINACIONS EN LES COMBINACIONS DE LES VÀLVULES

El segon major problema d’afinació inherent al instruments de metall és el produït al combinar diverses vàlvules. Els fabricants d'instruments de vàlvules tenen una àrdua lluitat amb els problemes d’afinació. Ells saben la longitud exacta que han d’afegir al tub principal en les diverses vàlvules per a que aquestes baixen el to exacte. D’aquesta manera, la 2a vàlvula abaixa un semitò el to produït pel tub obert, la 1a vàlvula abaixa un to, i la 3a vàlvula abaixa un to i mig. Fins ací tot correcte. Els problemes d’afinació apareixen quan s’han de combinar diverses vàlvules davant la dificultat de proporcionar la longitud de tub exacta per a produir el to desitjat. Si es parteix d'un tub principal més llarg (per exemple amb la segona vàlvula abaixada), lògicament és necessitarà un tub de major longitud per abaixar la mateixa distància. Es necessita allargar un 4% la longitud del tub per aconseguir que aquest abaixe un to sencer. Un 4% d’un tub allargat (amb la segona vàlvula abaixada) és major que el 4% d’un tub més curt (tub principal).


                                     A) Tub principal
                                     B) Tuba principal allargat



En el següent requadre s’observa que quan s’utilitzen les vàlvules de manera independent l’afinació és correcta. Les desafinacions a l’alça són evidents quan es combinen diverses vàlvules: la combinació 1-3 és quasi un terç de to més aguda i la combinació 1-2-3 és lleugerament un quart de to més aguda.



Vàlvula
Longitud de la vàlvula (cm)
Longitud total real (cm)
Longitud total corregida (cm)
Longitud d’error (cm)
Desafinació
(semitons)
0

100
100
0
0
2
15.113
269.11
269.11
0
0
1
31.115
286.89
285.11
0
0
3
48.057
302.06
302.06
0
0
1-2
46.228
300.23
302.06
+1.828
+0.11
2-3
63.170
317.17
320.01
+2.844
+0.15
1-3
79.172
333.17
339.04
+5.867
+0.30
1-2-3
94.285
348.28
359.21
+10.922
+0.54

Exemple 3. Longitud de les vàlvules.




Davant d’aquest problema físic, els fabricants d'instrument recurrixen a la idea “d’afinació per compromís” com una solució parcial. Aquesta afinació s'aconsegueix fent a posta més llargues  del que són necessàries les vàlvules independents Per tant, produiran un to lleugerament més baix. Depenent del fabricant la 1a i 2a vàlvula poden ser o no més llargues, mentre que la 3a vàlvula sempre es més llarga. Per aquest motiu la 3a vàlvula rarament s’utilitza sola, però precisament aquesta desafinació a la baixa és de gran utilitat per a corregir els errors d’afinació de les combinacions 1-3 i 1-2-3. A l’exemple 4 es mostra la longitud de les vàlvules en el sistema d’afinació per compromís.

Vàlvula
Longitud de la vàlvula (cm)
Longitud total real (cm)
Longitud total corregida (cm)
Longitud d’error (cm)
Desafinació
(semitons)
0

100
100
0
0
2
15.875
269.87
269.11
+0.762
-0.05
1
31.166
285.93
285.11
+0.812
-0.05
3
51.689
305.69
302.06
+3.632
-0.21
1-2
47.803
301.8
302.06
-0.254
+0.01
2-3
67.564
321.56
320.01
+1.549
-0.08
1-3
83.617
337.62
339.04
-1.422
+0.07
1-2-3
99.492
353.49
359.21
-5.715
+0.28

Exemple 3. Longitud de les vàlvules corregides


 
En l'afinació per compromís cadascuna de les vàlvules individuals estan afinades més baixes,  (una quantitat gairebé insignificant en el cas de les primera i segona vàlvules) per tal de corregir part de la desafinació pròpia de les combinacions 1-2, 1-3 i 1-2-3, en contrapartida, la combinació 2-3 que tendeix a quedar-se sempre baixa. No importa com dissenyen els fabricant d’instruments aquesta 3a vàlvula, ja que haurà d’enfrontar-se sempre amb aquest problema difícil de solventar.





EFECTE ACUMULATIU

En alguns casos al sobreposar les tendències naturals, per una banda, de la combinació de diverses vàlvules, i per altra de la sèrie harmònica, es tendeix a exagerar encara més algunes desafinacions. Aquest l'efecte acumulatiu l’il·lustraré amb el 3a i 5é harmònic.


Exemple 5. Model harmònic del 3r harmònic.



Si encunyem el concepte “grau” com una unitat de mesura, en línies generals el 3r harmònic (exemple 5) es pot descriure com un harmònic desafinat 1 grau massa agut. Hem de tindre en compte en aquest harmònic que:

  • Un mínim error en la 1a i 2n vàlvula i en la combinació 1-2.
  • Mig “grau” més baix en la combinació 2-3.
  • Mig “grau” més agut en la combinació 1-3.
  • 2 “graus” més aguts en la combinació 1-2-3.


A l'exemple 6, es mostra el 5é harmònic en les diverses posicions amb la desafinació produïda al solapar l’efecte produït per la sèrie harmònica i per l’acumulació de vàlvules. En aquest cas assumirem una desafinació d’un “grau” més baix per a l’harmònic 5é.

Exemple 6. Model harmònic del 5é harmònic.



Tot i que aquests problemes inherents a l’afinació són d'interès primordial, és evident que hi ha altres factors que influeixen en l'afinació: l'addició d'una 4a vàlvula, sistemes compensant, temperatura de l’ambient, el broquet, el disseny dels instruments, així com diverses consideracions físiques relacionades amb els llavis, les dents, la llengua, i la velocitat de l'aire. Tots tenen el seu efecte en l'afinació.






Royce, Lumpkin. Intonations problems. ITEA Journal. Summer 2003, p. 46-51.