ELS ATACS EN LA TUBA / BOMBARDÍ

És musicalment necessari que els instrumentistes de vent metall desenvolupen una àmplia varietat d’atacs mitjançant l’ús de diverses vocals i/o consonants, les quals contribuiran a millorar la capacitat comunicativa del músic. La gran majoria de mètodes i de tractats pedagògics es limiten a introduir a l’instrumentista en un atac de llengua simple. Generalment es recomana pronunciar la síl·laba “tu” o “ta” (pronunciació espanyola) per a començar a produir un so i comprendre el moviment que ha de realitzar la llengua per a deixar passar l’aire. Aquesta aproximació és excel·lent en tant en qual funcione, però rarament s’anomenen altres vocals que són igualment importants i que també s’haurien de tindre en compte: “ee”, “oh”, “uh”, “ah”, “tee”,“toe”, “tuh”, “tah”,“dee”, “doe”, “duh”,“dah”, “kee”, “koe”, “kuh”, “kah”, “ghee”,“go”, “guh”, “gah”,“thee”, “tho”, “thu”, “tha”,“he”, “hoe”, “huh”,“hah” (totes aquestes síl·labes corresponen a la pronunciació anglesa). Totes elles són vàlides, útils i aplicables en la interpretació expressiva musical. Aquesta sofisticada i complexa llista d’articulacions tal vegada siga excessiva per a un principiant, però per a un estudiant experimentat, el qual ha de ser introduït en els distints atacs i les distintes consonants i vocals no ho és. Tota aquesta varietat d’atacs ha de ser presentada a l’alumne després de que aquest haja desenvolupat una bona qualitat sonora i haja consolidat un atac de “too”.

És bastant fàcil per a la majoria d’estudiants entendre immediatament els beneficis de la bona producció sonora quan s’utilitza la vocal “ah” en el registre greu, la “ee” en el registre més agut, i la “ou” o “oh” en el mig. Són molts els instrumentistes i pedagogs que afirmen que la tuba i el bombardí són més “vocals” que “metals” i que és necessari desenvolupar el mateix concepte de vocalització que utilitzen els cantants en els instruments de vent metall.

En els debats que s’establixen sobre els atacs, és apropiat fer menció als finals de nota,  i que aquests siguen musicals. Les tècniques per als finals de nota són rarament anomenats en els llibres metodològics o al·ludits per molts mestres. Generalment la principal diferencia entre un instrumentista i un altre és la manera de cadascú d’ell finalitza les notes. La manera més clara per a finalitzar una nota és interrompre la projecció d’aire (sense tancar la gola, boca o llavis i sense reduir l’aire amb la llengua). Òbviament hi ha altres maneres de finalitzar les notes  (gola, llengua, llavis, vàlvula, etc.) cadascuna d’elles té unes aplicacions estilístiques i interpretatives pròpies.

En la interpretació de composicions contemporànies de certa dificultat i en la interpretació de diversos estils jazzístics l’ús de les vocals i dels atacs (començaments i finals de nota, dobles i triples picats, fall-offs, bends, variacions d’amplitud i de velocitat de vibrato, etc. ) són essencials per a aconseguir una interpretació autèntica, precisament l’absència d’aquestes tècniques serà fonamental per a aconseguir una interpretació més autèntica en la música del barroc, del classicisme o del romanticisme.

Molts instrumentistes estan preocupats per la producció del so i perquè aquest no siguen explosius. Les raons per les quals els instrumentistes de vent metall desenvolupen una atac explosiu i un inadequat hàbit de picat són:

• Insuficient suport d’aire: tota articulació ha de ser produïda almenys en un 90% per l’aire, no per la llengua. 
• Els llavis no són suficientment flexibles per a respondre a la correcta acció de la llengua. A més a més, la major part de la dificultat en l’articulació musical no es causada per la llengua, sinó pel llavi. El llavi por ser exercitat conscientment mitjançant exercicis de rutina diària de lligats i amb estudis de flexibilitat (amb un adequat suport d’aire). 
• Quan hi ha un excés de pressió del broquet sobre el llavi, el qual contrau i limita la resposta del llavi. Una solució per a aquest problema és utilitzar més aire (suport d’aire).

Aquests són alguns dels problemes més comuns:

• La llengua actua com un pistó. Una gran quantitat d’instrumentistes tracten de dirigir l’aire dins l’instrument amb la llengua. La correcta acció de la llengua és actuar com una vàlvula per a alliberar i solta l’aire, no per a espentar-lo. 
• Picar entre les dents. Aquesta idea proposada Arban en el seu Complete Method for cornet and trumpet i seguida per molts altres instrumentistes i pedagogs que han donat validesa a aquesta idea, necessita ser matisada. En opinió d’aquests autors, aquesta tècnica de picat en els registres mig i agut crea molts problemes als instrumentistes de vent metall greu. Ja que aquesta articulació és massa pesada, té manca de subtilesa i refinament. En canvi, aquest tècnica de picat entre les dents de vegades pot ser útil en el registre extrem greu (pedal).

És important que la llengua vaja sempre per davant de l’aire. Una indicació de que l’instrumentista està utilitzant inapropiadament la llengua en el començament de la nota és que es sent una espècie de xiulet quan l’aire que precedix a la producció sonora s’escapa.

La funció de la llengua és ajudar a l’aire i l’embocadura a produir atacs clars i definits. La qual cosa implica preparar l’embocadura, projectar la columna d’aire i moure la llengua de manera precisa i coordinada. Aquestes són algunes de les suggerències per a millorar l’articulació:

• Articula cada nota sense atac de llengua, utilitza la síl·laba “ho” (anglesa) per a ajudar-te. Aquest exercici garantirà un suport d’aire per a cada so i contribuirà a que l’estudiant prenga consciència de que l’aire és el més important per a iniciar i controlar la producció de cada nota. 
• Articula cada nota amb les síl·labes “kee”/”ku”, “ghee”/”gu”, utilitzant la part posterior de la llengua. 
• Alterna “tu” i “ku” (doble picat) practica per a igualar l’accent de les dues síl·labes. 
• L’acceptat triple picat d’Arban utlitza les síl·labes “tu-tu-ku” (“du-du-gu”). 
• Altres articulacions a tindre en compte són les síl·labes “tu-ku-tu” i “ku-tu-ku”, aquestes síl·labes són utilitzades tant en el doble com en el triple picat. En alguns passatges aquesta articulació oferix una major velocitat i una major uniformitat que la que s’aconseguix amb el “tu-tu-ku”. Les distintes articulacions deurien convertir-se en part dels exercicis de rutina diària en les escales i arpegis. El doble i triple picat “tu-ku-tu-ku” és una requisit indispensable per a tots els instrumentistes de vent metall. 
• Tant la música de vessant tradicional, com la de vessant contemporània, requerixen que l’instrumentista siga competent en articulacions pròpies de l’estil jazzístic (fall-outs, doits, bends, shakes, variacions en la amplitud i velocitat del vibrato, growls), al igual que multifònics o flutter.

La articulació pot ser millorada si s’inclou en els exercicis de rutina diària la qual inclou les principals articulacions bàsiques pròpies dels instrumentistes de vent metall.

    

Versión española      Versió catalana