Donald Reinhardt (1908-1989) fou un mestre de trombó, encara que molts altres instrumentistes de la família del vent metall acudien a ell per resoldre problemes i millorar la seua pràctica instrumental. De jove, Donald va tindre dificultats per a tocar el trombó, acudí a molts professors però cap d'ells va ser capaç de resoldre les seues limitacions per a millorar i progressar amb el trombó. Un dia, Donald va danyar la bomba d'afinació del seu trombó i quan li la van reparar, aquesta no tenia el contrapès. Això
va donar lloc a modificar l'angle del broquet més cap a baix del que estava acostumat a tocar, fou així com va descobrir que per primera vegada podia tocar un si bemoll agut amb comoditat. Aquesta modificació de l'angle del broquet tingué un profund efecte en la seva forma de tocar, posteriorment va continuar les seues investigacions amb la creació dels anells visualitzadors i finalment amb la fabricació de broquets transparents perquè pogués estudiar les
diferències entre les embocadures dels diferents instrumentistes de metall. Després
d'alguns anys d'estudi realitzant classes particulars gratis
per provar les seves idees, Reinhardt va desenvolupar un enfocament per a
l'ensenyament dels instruments de vent metall que va descriure en un parell de llibres. El més detallat d'aquests fou l'Enciclopèdia del Sistema Pivot.
Reinhardt classificà les embocadures en 4 tipus principals, amb diversos subtipus. Els
tipus principals estan determinats per la posició de la mandíbula
dels instrumentistes en repòs i per la quantitat de
llavi superior i inferior que hi ha dins del broquet.
- Les embocadures de tipus I són característiques d'instrumentistes amb les dents superiors i inferiors alineades perfectament quan la mandíbula està en repòs.
- Les embocadures de tipus II són característiques d'instrumentistes en els quals les dents inferiors sobreïxen a les dents superiors.
- Les embocadures tipus III són característiques d'instrumentistes amb la mandíbula inferior endarrerida quan aquesta està en repòs i que col·loca el broquet de manera que el llavi superior ocupa una major part dintre del broquet. Aquests instrumentistes poden optar també per moure la mandíbula cap a fora per a tocar.
- El tipus embocadura IV també té una posició endarrerida de la mandíbula en repòs, però col·loquen el llavi inferior més a dins del broquet. Aquests jugadors poden igualment moure la mandíbula cap a fora per a tocar.
Els principals tipus II i IV són embocadures amb fluix d'aire superior, mentre que els principals tipus III són de fluix d'aire inferior. El tipus I és de fluix d'aire inferior, però el tipus I-A és de fluix d'aire superior.
La taxonomia de Reinhardt ha estat durament criticada per ser complexa i de difícil comprensió. Per a facilitar la comprensió del que s'ha exposat anteriorment caldria fer algunes aclaracions:
- Els tipus I i II són essencialment iguals, l'única diferència és la posició de la mandíbula de l'instrumentista quan està en repòs.
- Mentre que les embocadures del tipus III són de fluix d'aire inferior i els tipus IV són de fluix superior, el tipus III és clarament diferent de la III-A i III-B, ja que es fa ús d'un tipus de "pivot" diferents.
- Alguns dels subtipus III i IV funcionen exactament igual que altres subtipus, l'única diferència funcional és la posició general de la mandíbula durant la reproducció.
Doug Elliott, alumne de Reinhardt, simplificà els tipus d'embocadura dels instruments de metall en 3 tipus bàsics embocadura. L'enfocament d'Elliott és molt més simple i els termes que defensa són més descriptiu i menys probabilitats de ser mal entesos.
Tipus Reinhardt
|
Tipus
Elliott
|
Descripció General
|
I
III-A
|
Emplaçament molt alt
|
|
III
III-B
|
Emplaçament mig-alt
|
|
I-A
II
II-A
IV
IV-A
|
Emplaçament baix
|
|
- Parlant estrictament de la funció dels tipus d'embocadura, el tipus I i III-A de Reinhardt són idèntics, l'única diferència és que en el tipus I les dents de l'instrumentista estan alineades de forma natural quan la mandíbula està en repòs. El tipus III-A correspon a l'embocadura més comú, la mandíbula sobresurt al tocar.
- Els tipus d'embocadura III i III-B de Reinhardt són també molt similars, encara que el tipus III de Reinhardt és força estrany trobar-lo (el propi Reinhardt pertanyia a aquest tipus embocadura). En termes de la col·locació del broquet i de la direcció del moviment de l'embocadura en aquests dos tipus són idèntics. L'embocadura de tipus III es caracteritza per una posició de la mandíbula retrocedida, un angle del broquet bastant baix, amb un broquet transparent es veu com llavi inferior s'expandeix sota el llavi superior com s'ascendeix al registre agut.
- La resta de tipus d'embocadura de Reinhardt corresponen al tipus d'emplaçament baix d'Elliott. El tipus I-A és com el tipus I en el qual les dents de l'instrumentista estan alineats en repòs, però en el tipus I-A el broquet s'emplaça baix i es tira cap avall per ascendir al registre agut. Els tipus II i II-A corresponen a una mandíbula inferior avançada, les dents inferiors sobresurten més enllà de les dents superiors quan estan en repòs, però aquestes embocadures funcionen essencialment de la mateix manera que la resta d'embocadures en les quals el fluix d'aire és superior. El tipus II-A és tal vegada el més difícil de trobar de tots, mentre en repòs la mandíbula inferior està més avança que la superior al tocar desplaça les dents inferiors lleugerament per darrere de les dents superiors. El tipus d'embocadure IV és com els tipus II, però, aquests instrumentistes encara que tenen una alineació normal de les mandíbules, mouen la mandíbula inferior cap endavant al tocar. L'única diferència per al tipus d'embocadura IV-A és que aquests instrumentistes tenen una mossegada normal i no fan avançar la mandíbula, per tant, angle del broquet està inclinada cap avall.
David Wilken. 2010. Wilktone. 19 març 2015. http://www.wilktone.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada