PEDAGOGIA DE GRUP: ARLETTE BIGET

La flautista Arlette Biget presenta en el seu llibre "Une pratique de la pédagogie de groupe dans l'enseignement instrumental" la seva experiència sobre la pedagogia instrumental de grup. Partint d'una inquietud causada per "l'asfixia" d'anys d'ensenyament, en els quals sentia la necessitat de disposar de més temps per a les classes d'instrument, Biget va començar a experimentar les classes col·lectives, ajuntant alumnes de nivell i edats similars i sumant, d'aquesta manera, els temps de dedicació.

"Ensenyar l'instrument, és donar a un alumne els mitjans tècnics per expressar allò que pot comprendre d'un text musical i també allò que té ganes de comunicar a un company o a un públic; és donar-li la ocasió - siguin quines siguin les seves aptituds- de gaudir amb la manipulació del seu instrument, a jugar, com es diu." (jouer=jugar, tocar).  

El paper del professor és mirar, observar, escoltar, "sentir" l'alumne que li ha estat confiat. El professor d’instrument, com a corresponsable de l'educació musical, ajudarà l'alumne a descobrir, comprendre i treballar els elements constituents de la música: altura, durada, dinàmica, timbre i manera de tocar.

La dualitat professor-alumne es transforma en una "societat reduïda", en la qual, el professor pren una part al mateix nivell que els alumnes. El treball musical es fonamenta en l'essencial: l'escolta, l'obertura i la responsabilitat. No confondre música de conjunt amb pedagogia de grup. En el primer cas es busca una homogeneïtat a partir d'individualitats diferents. En el segon, s'utilitza el grup per fer aflorar la personalitat de cadascú. Els alumnes han de sentir que hi ha una relació personalment adreçada a ells, enriquida  per la presència i activitat dels seus camarades.

La música està constituïda per relacions: altures, durades, matisos, timbres, modes d'atac. El grup permet experimentar-los, sentir-los i avaluar-los. Amb l'habilitat de gestió del professor, els èxits i dificultats de tots podran aclarir i guiar a cadascú. En la classe individual, el professor és la única referència. El grup aporta referències, punts de partida més pròxims i més tranquil·litzadors. El grup reforça la comunicació i permet transformar el concepte de "tocar davant de" en "tocar per a".

L'apreciació recíproca (crítica), canalitzada pel professor, servirà per transformar-la en ensenyament mutu. S'escolta millor als altres que un mateix. El mètode maièutic (socràtic), que consisteix a intercanviar, discutir per construir, permetrà l'alumne adquirir una autèntica autonomia en nombrosos dominis (treball de la tècnica, tria de la interpretació, etc.)

Quant a l'organització dels grups, Biget recomana que es construeixin per edats similars perquè els nens s'expressen amb el mateix vocabulari, tenen reaccions i centres d'interès semblants. Pel que fa al nivell, els alumnes, més que tenir el mateix nivell, cal que tinguin el mateix nombre d'anys d’aprenentatge. Si el nivell de competències adquirides és diferent, també permetrà un joc d'intercanvi i adquisició de noves competències més apassionant. Tampoc cal que siguin alumnes del mateix "tipus". Les diferències de personalitat també enriqueix la descoberta i l'acceptació del altres.

El grup ideal per començar, és de tres alumnes. Dos alumnes constitueixen una parella i és possible que s'estableixi competència entre ells. El tercer alumne equilibra el grup.

El paper del professor ha de tenir en compte:

• Establir una relació personal amb cada alumne.
• Estimular constantment la comunicació entre els membres el grup.
• Tenir en compte els suggeriments de cada alumne.
• Exercir un control permanent de cada alumne, a fi que en totes les àrees treballades, cadascú pugui progressar al seu ritme.
• Controlar l'activitat permanent de cada alumne (Toc, escolta, observació o presa de notes)

Cal preparar les sessions reflexionant com s'abordarien els temes en presència d'un grup o d'un alumne sol. S'ha de decidir l'objectiu global del curs, llistar les necessitats particulars de cada alumne i preveure el repartiment d les diferents activitats proposades.

Cal trencar un grup constituït d'alumnes que progressen a diferent ritme? Si no és a causa d'una incompatibilitat, aquestes diferències poden, fins i tot, ser un excel·lent mitjà per la dinàmica del grup. Es pot pensar que la dinàmica de grup afavoreix als alumnes més febles o mitjans, però no als "dotats". Però, que s’entén normalment per "alumne dotat"? Quasi sempre es refereix a l'alumne amb facilitat per tocar l’instrument, és a dir, que mostra disposicions físiques particular per l'instrument que a triat. Gairebé mai s'aplica el concepte de "dotat" a l'alumne intel·ligent, molt sensible, o imaginatiu, o generós. Tanmateix, un músic té necessitat de tot això. L'alumne dotat físicament, també haurà d'aprendre molt dels seus companys i viceversa. Les indicacions particulars que l'educador doni a un alumne menys dotat, també li serviran a aquest per veure com es resolen problemes que ell mai s'ha plantejat.

A partir del capítol 4, Biget es centra ja en exercicis i aspectes tècnics concrets de les classes col·lectives de flauta travessera. Tota aquesta part del llibre mereix un resum acurat que, per manca de temps, no faré ara. Vull destacar, però, que he trobat molt interessant les possibilitats que ofereix la classe col·lectiva per treballar l'oïda harmònica, així com la imitació, la improvisació i la manera d'abordar la tècnica.